NOTAS DISPERSAS SOBRE EL DESIERTO...de Mariana Bernárdez

LEÍDO por ROSA IGLESIAS




NOTAS DISPERSAS SOBRE EL DESIERTO




I


Apunte atonal
sensación de la mano resbalando por la sigla de la piel
¿cifra oculta o nomenclatura cierta?
Y al atarnos hacia adentro se deshila la imagen del mundo
permanece la evanescencia de su huida

en el agua-humo de tus ojos
ceniza dilapidando el trazo de la memoria
hasta encallar en la arenisca de la in-cordura.



II


Fue en el azar como límite del pensamiento que la voluntad en su vértigo se jugó la suerte; entre cara o cruz, nada habría de eximirle el ser hija del caos; he ahí el enigma, se dijo a sí misma, tanta paradoja para al final quedarse con un puño de guijarros, pero desconocía la cartografía del umbral de la ausencia y poco se había detenido en la historia inscrita en ese cuerpo suyo anidado en arena.



III


El eco es mucho más que la reverberación de un tremar
acusa en su duración la falsedad del trasiego
y lo efímero de su destreza burla la epifanía del tiempo
No hay artilugio que engañe ni aprese el fluir del río
y lo ido es una sombra que danza en los repliegues del fuego
Nada es para quien deambula por el desierto
a sabiendas de haber perdido la carta de navegación
y en esa inmensidad
deja de aguardar
al punto donde la desesperación deja de ser asidero
y así en esa transparencia recibe el mayor de los dones
no otro sino un nombre por el que será recordado
de boca en boca
de siglo en siglo.



IV


Poco recuerdo del desierto
es como si los ojos se hubieran brillado
y en la opacidad del resplandor
la memoria dejará de ser registro de lo vivido
Sólo la impresión arrojada hacia los sentidos
de haber perdido el oriente
por desconocer la ruta del viento
y el cuerpo dejándose inscribir por su ventolera
Se es otro en su inmensidad
porque se es nada frente a su desolación.



Mariana Bernárdez





LLEGIT per ROSA IGLESIAS




NOTES ESPARSES AL VOLTANT DEL DESERT

( Traduït per Pere Bessó )




I


Apunt atonal
sensació de la mà relliscant per la sigla de la pell
xifra oculta o nomenclatura certa?
I en lligar-nos cap adins aqueix desfila la imatge del món
resta l’evanescència de la seua fugida

en l’aigua-fum dels teus ulls
cendra dilapidant el traç de la memòria
fins a encallar al sauló del des-acordament.



II


Fou en l’atzar com a límit del pensament que la voluntat en el seu vertigen es jugà la sort; a cara o creu, res no hauria d’eximir-li ser filla del caos; heus ací l’enigma, es digué a sí mateixa, tanta paradoxa per a restar al capdavall amb un puny de còdols, però desconeixia la cartografia de la llinda de l’absència i poc s’havia detés en la història inscrita en aqueix cos seu nidificat en arena.



III



L’eco és molt més que la reverberació d’un tremar
acusa en la seua durada la falsedat del trafegament
i l’efímer de la seua destresa burla l’epifania del temps
No hi ha artilugi que enganye ni prenga el fluir del riu
i allò anat és una ombra que dansa als replecs del foc
Res no és per a qui vagareja pel desert
a gratcient d’haver perdut la carta de navegació
i en aqueixa immensitat
deixa d’aguaitar
el punt on la desesperació deixa de ser agafall
i així en aqueixa transparència rep el major dels dons
cap altre sinó un nom amb què serà recordat
de boca en boca
de segle en segle.



IV



Poc recorde del desert
és com si els ulls s’hagueren brillat
i en l’opacitat del resplendor
la memòria deixara de ser registre del viscut
Només la impressió lliurada cap als sentits
d’haver perdut l’orient
per desconéixer la ruta del vent
i el cos deixant-se inscriure per la seua venteguera
s’és un altre en la seua immensitat
perquè no s’és res davant de la seua desolació.



Mariana Bernárdez